“Hem treballat per Europa a Finlàndia”
Vam ser quatre alemanys, cinc holandesos, cinc belgues, cinc lituans, cinc hongaresos, una finlandesa i cinc catalans els que ens vam reunir a Finlàndia amb la intenció de buscar solucions per Europa en diferents àmbits: el creixement econòmic, les pensions, l’atur juvenil, la flexibilitat laboral i la responsabilitat social corporativa.
Per Carles Soler Paulí, Cristina Casellas Vázquez, Elisabeth Sunyer Rodà, Wendy Nicole Gonzales Lozano, Daniel Pérez López, estudiants de la Facultat de Dret
Després d’unes quantes hores d’avió vam arribar a Oulu, a Finlàndia. Ens preparaven per passar una experiència de quinze dies que resultarà inoblidable. Des del primer dia ens vam adonar de la varietat cultural de l’Intensive Programme: hauríem de compartir el temps amb gent de països, caràcters, punts de vista i maneres de treballar molt diferents. L’objectiu era clar: fer cinc treballs transnacionals sobre diversos aspectes de rellevància a la Unió Europea. A més de les hores de treball en grups, cada dia un expert feia una conferència d’una matèria concreta; cosa que ens permetia profunditzar en temes d’actualitat, sempre relacionats amb la Unió Europea. Durant les dues setmanes vam aprendre a treballar amb persones d’altres països, tot i que no sempre era fàcil degut a la diversitat. Vam poder entendre, doncs, com de difícil era per a la gent de diferents països posar-se d’acord en alguns aspectes; una imatge a petita escala del que passa a les institucions de la Unió Europea.
La proesa (o heroïcitat) de la preparació logística va recaure, i molt, sobre les espatlles de Mariona Illamola i Francina Esteve, professores de Dret de la Unió Europea de la UdG, les quals, mostrant una profunda fe en la humanitat, condició sine qua non per esdevenir europeista convençut, i molt especialment una profunda fe en el seu alumnat, van decidir que uns etudiants de la Facultat de Dret de la UdG participessin en un programa intensiu a nivell europeu (finançat per la UE) on els alumnes de diferents Estats Membres treballen de forma conjunta sobre un tema concret i posen sobre la taula problemes i busquen solucions a nivell europeu des de la pròpia experiència nacional.
Tots nosaltres ja havíem fet prèviament un treball individual en angles i al llarg dels mesos anteriors havíem treballat un dels temes assignats sota la direcció del professorat participant, en el nostre cas, les dues professores esmentades. Es tractava de treballar de forma diferent a cóm es treballa a la carrera, calia aprofundir en un tema complex en el qual s´identifiquen els problemes, però no estan clares les solucions i es tractava de comparar les receptes que es posen en marxa a diferents països davant problemes comuns o similars i en tot cas problemes importants de cares al nostre futur, com la manera més efectiva d´inserir els joves en el mercat de treball, cóm garantir la sostenibilitat de les pensions, cóm facilitar la creació d´empreses i cóm millorar el seu funcionament a nivell europeu, quins efectes poden tenir les mesures de flexibilització interna dins les empreses, mesures que actualment s´estan modificant a molts Estats europeus i cóm incentivar una major responsabilitat social corporativa. Grans temes, grans discussions i sense que resultés fàcil arribar a consensuar algunes recomanacions.
Cada país va aportar amb el seu treball nacional els principals problemes i les possibles solucions que havia trobat, debatent-les després amb els membres dels altres països. Tot això es va veure reflectit en el treball transnacional i en les presentacions que es varen fer davant un públic exigent i motivat i davant el grup de professorat transnacional. Sens dubte va ser una experiència enriquidora per als integrants de la UdG i va situar la UdG a un molt bon nivell internacional.
FITXA TÈCNICA
La Facultat de Dret de la Universitat de Girona participa en un projecte europeu intensiu
Nom del projecte:
l’Intensive Programe (IP) ILS 2 -Implementation of the Lisbon Strategy, LLP- ERA-IP-2021-LT-0595 IP ILS 2bis
Projecte aprovat per la Comissió Europea. Anteriorment ja s’han realitzat altres IP similars, en el curs 2006-2007 a Finlàndia, en el curs 2008-2009 a Lituània i en el curs 2010-2011 a Alemanya.
Centres Participants:
Participen en aquest projecte diferents universitats i centres d’educació superior partners en el projecte. Aquests són:
• Universitat de Girona
• Juridische Hogeschool Tilburg Avans-Fontys (Països Baixos)
• Plantijn Hogeschool van de Provincie Antwerpen (Bèlgica)
• Hochschule für Wirtschaft und Umwelt Nürtingen-Geislingen (Alemanya) Kaunas College (Lituània)
• Karoli Gápar University of the Reformed Church in Hungary (Hongria)
• Oulu University of Applied Sciences (Finlàndia)
Professores responsables:
Dra. Francina Esteve Garcia
Dra. Mariona Illamola Dausà
Explicació de l’activitat:
Un grup de cinc alumnes han de realitzar a Girona individualment un treball entre els mesos de novembre i finals de febrer sobre un dels temes acordats per totes les facultats membres d’aquest IP, sota la direcció de les professores responsables. La posta en comú dels cinc treballs es converteix en el treball nacional.
UdG Primavera cultural 2012
Com deia el poeta romà Terenci, “res humà no ens és aliè”. Per als que formem la comunitat universitària, estudiantat, professorat i personal d’administració i serveis, el món de la cultura, la música i la creació tampoc no ho és. Des de la creació de la UdG, el Cor de la Universitat i l’Aula de Teatre ens han ofert, respectivament, concerts i tota mena de representacions.
Enguany, amb vocació de continuïtat, s’ofereix una programació cultural conjunta del Cor i l’Aula, complementada amb la col·laboració del Quartet Gerhard, la companyia Q-art i Acció i la coral La Sonatine, d’Arlon, a Bèlgica.
Tots aquests actes tenen la pretensió, d’una banda, d’activar l’esperit creatiu que hi ha dins de la UdG i de fomentar-ne la cohesió interna a través de la cultura, i de l’altra, d’oferir al conjunt de la societat gironina una mostra del nostre potencial creatiu.
Dijous 12 d’abril de 2012
Trobada de Corals
Concert conjunt del Cor de la UdG i la Coral Juvenil La Sonatine, d’Arlon (Bèlgica)
Lloc: Pati de la Facultat d’Educació i Psicologia
13 h
Divendres 27 d’abril de 2012
Diada de Sant Jordi
Fes sentir la teva llengua amb música
Lectures de textos en diferents llengües a càrrec dels estudiants del Servei de Llengües Modernes amb acompanyament de peces musicals a càrrec del Quartet Gerhard.
Lloc: Sala de Graus, edifici Sant Domènec
15 h
Dijous 3 de maig
Aula de Teatre
Estrena El món és un escenari (fragments d’obres de Shakespeare) interpretat per l’Aula de Teatre de la UdG
Lloc: Sala La Planeta
21 h
Del 12 al 20 de maig
Girona, Temps de Flors
La casa del jardiner
Instal·lació d’Ignasi Esteve i Marc Vicens
Lloc: Pati de Les Àligues
Dimarts 15 i dijous 17 de maig
El bosc de Shakespeare, performance a càrrec de l’Aula de Teatre de la UdG
Lloc: Pati de Les Àligues
19 h
Divendres 18 de maig
Concert del Cor de la Universitat de Girona
Lloc: Centre Bonastruc ça Porta (Pati dels Rabins)
19,30 h
Dijous, 31 de maig
Cor de la UdG
Concert del Cor de la Universitat de Girona
Lloc: Sala de Graus, edifici Sant Domènec
19.30 h
Divendres 8 i dissabte 9 de juny
Companyia Q-art i Acció
Les Fenícies d’Eurípides, a càrrec de la Companyia Q-art i Acció
Lloc: Claustre de St. Domènec
21 h.
Els dies 16 i 17 d’abril té lloc un nou Simposi Internacional de la Càtedra Ferrater Mora que, aquest cop, està dedicat al vessant d’escriptor de Salvador Dalí. L’acte es du a terme amb la col·laboració de la Càtedra d’Art Contemporani de la UdG, de la Fundació Gala-Dalí i de l’Ajuntament de Girona.
“Una nit, durant un concert, a la residència de la princesa de Polignac, vaig envoltar-me d’un grup de dames elegants, les més vulnerables a les meves elucubracions. La meva obsessió amb el pa m’havia conduit a una fantasia que cristal·litzà en el projecte de la fundació d’una societat secreta del pa, l’objecte de la qual seria la sistemàtica cretinització de les masses. Aquella nit, entre copes de xampany, vaig exposar el pla general (…)”. Hi ha un Dalí escriptor inseparable del pintor, com per exemple el d’aquest fragment de la Vida Secreta, les seves primeres memòries, que va escriure el 1942 i que arrodoniria el 1965 amb Diari d’un geni. La relació de l’artista amb l’escriptura ha estat tractada a bastament i des de diversos enfocaments. Tanmateix, la conseqüència d’una vida extravagant resulta en la necessitat d’una relectura permanent dels seus textos. El Symposium de la Càtedra Ferrater Mora dedicat al Dalí escriptor s’inscriu en aquest corrent de relectura, sobretot, crítica, i, també, en l’objectiu fundacional de la Càtedra de reconèixer i difondre el pensament d’autors catalans contemporanis.
El llegat literari de Dalí és molt important. L’escriptura va ser un recurs permanent en el seu procés de creació. De vegades amb vocació pública, com en el Manifest Groc del 1928, més sovint, en el nucli germinatiu de la seva obra pictòrica. Tanmateix, més enllà de l’autobiografia i el manifest, Dalí va conrear la poesia, la prosa i els guions per al cinema, a més de nombrosos articles per a revistes, molts d’ells, es postulen, amb el pas del temps, com assajos crítics de l’art. Una obra que ha estat aplegada en vuit volums que formen l’Obra Literària Completa, que es va editar amb motiu del centenari del naixement de l’autor, l’any 2004.
El simposi que promou la Càtedra Ferrater Mora tractarà de nou amb detall l’aspecte literari de Dalí i mostra les últimes recerques del vessant literari de l’artista. Hi participen Juan Manuel Bonet (Salvador Dalí; lo que nos cuenta su biblioteca), David Lomas (Anachronism: Dalí and the end of painting), Enric Cassasses (La frase daliniana). Vincent Santamaria (Equívocs i malentesos al voltant d’una {in}certa fenomenologia daliniana), Astrid Ruffa (Les récits “paranoïaques-critiques” de Dali: modéles et portée cognitive des mises en intrigue), Lucia Moni (Dalí en l’esfera pública. El pallasso il·lustrat o l’intel·lectual incomprès) i Eugenio Carmona (“La vida secreta” como poètica). A més, hi haurà espais per al debat i per a la presentació de comunicacions.
Symposium Internacional Ferrater Mora
Literatura i pensament en Salvador Dalí
Figueres, 16 i 17 d’abril de 2012
La inscripció és gratuïta, però cal reservar plaça a l’adreça electrònica dir.cfm@udg.edu, o bé al telèfon 972 418019.
Descarregeu-vos el programa d’actes, aquí
La Unitat d’Assessorament Estadístic (UAE) dels Serveis Tècnics de Recerca de la UdG compleix el seu tercer aniversari i ho fa amb una trajectòria consolidada, que inclou l’edició de cursos de formació i el servei d’assessorament estadístic, tant a centres de la UdG, com a empreses externes. La UAE és l’únic servei amb aquestes característiques a Girona.
La Unitat d’Assessorament Estadístic es va crear ara fa tres anys, incorporada als Serveis Tècnics de Recerca de la UdG. La seva creació va respondre –i encara ho fa– a la necessitat cada vegada més gran que hi ha a la Universitat de Girona d’una gestió i interpretació eficaç dels resultats que proporcionen les bases de dades. També ha cobert una altra necessitat que tenen les institucions i empreses del territori, perquè és l’únic servei amb aquestes característiques a Girona.
Natàlia Adell coordina la Unitat, que té la seu al Parc Científic i Tecnològic. En el temps que fa que està en marxa, la UAE ha atès dues-centes disset sol·licituds de projectes, ha organitzat vint i nou cursos de formació estadística (uns coorganitzats amb diferents departaments de la UdG i, uns altres, realitzats a petició de l’Institut de Ciències de l’Educació, l’ICE, en què els tècnics de la UAE han impartit docència). Ateses les seves característiques la majoria dels usuaris han estat membres de la UdG, però també han estat ateses nombroses sol·licituds d’empreses i entitats públiques i privades. Per tal de poder assumir l’increment de treball, la Unitat ha incorporat dos becaris BTI (Beques de Transferència i Innovació que concedeix el Consell Social de la UdG), Carles Pascual, el curs 2010-2011, i Mariona Roigé, el curs 2011-2012.
L’itinerari que descriu la Unitat d’Assessorament estadístic fa palès que l’estadística, avui, és per tot arreu i l’exemple més clar és als mitjans de comunicació, en què, cada dia més, les informacions s’acompanyen de gràfics que il·lustren dades de tota mena. La responsable de la UAE adverteix, però, que la trivialització de la matèria és una amenaça seriosa que fa que resultats obtinguts no siguin correctes. Tanmateix, l’estadística, conclou Adell, “és una ciència i és necessari que continuï essent tractada correctament com a tal”.
S’estrena el documental “Les veus oblidades de la història de la ràdio a Girona”, de Sílvia Espinosa
S’estrena, al cinema Truffaut de Girona, el documental “Les veus oblidades de la història de la ràdio a Girona”, un documental de recerca que signa la professora de la UdG, Sílvia Espinosa, que ha estat finançat a través de la “Beca 8 de Març” que atorga l’Ajuntament de Girona.
“Les veus oblidades de la història de la ràdio a Girona, 1930-1975” és un documental de recerca que ha estat produït gràcies al finançament que proporciona la “Beca 8 de Març” de l’Ajuntament de Girona i realitzat per la professora de la UdG, Sílvia Espinosa. El documental recull la línia de recerca d’Espinosa, que va dedicar la tesi doctoral a l’estudi de la quota femenina en l’ofici radiofònic des d’una perspectiva històrica i que, posteriorment, va centrar el focus en les dones que van treballar a les diferents emissores de ràdio de la ciutat de Girona.
Al documental s’hi recullen els testimonis de les locutores, expliquen com era la seva feina, com era la ràdio en què van treballar, en uns anys en què el mitjà radiofònic encara no competia amb la televisió. La conclusió més important a la qual ha arribat la investigadora és que les dones locutores de ràdio de Girona, fins entrada la dècada dels anys seixanta del segle XX, tenien un paper en tot semblant al dels locutors masculins que treballaven amb elles, contràriament al que s’havia cregut fins avui.
De la recerca al documental
El treball de camp d’aquesta investigació ha durat uns dos anys. L’enregistrament de les protagonistes ha estat realitzat durant vuit mesos, a cavall del 2010 i el 2011. S’han recollit més de divuit hores de converses, en què les locutores han estat entrevistades en profunditat, a partir d’un mateix qüestionari. El nombre de locutores interviuades ha estat onze, de les quinze que en total van treballar de forma professional entre els anys 1930 i 1975. També, s’han dut a terme disset entrevistes a locutors de ràdio de diferents èpoques, coneixedors del marc històric en què ha transcorregut el sector radiofònic gironí. A més, i per primera vegada, s’ha pogut posar en un mateix suport les veus de les locutores vives, evidenciant a través dels canvis en el timbre i l’estil, l’evolució que han fet en el transcurs dels anys d’ofici.
L’Ajuntament de Girona té intenció d’editar el documental en forma d’e-book, per tal de fer-lo accessible.
La ràdio que parlava femení
El moment més dolç de la radiodifusió, als anys cinquanta del segle XX, va produir a Espanya, fins i tot, una pel·lícula de gran èxit: Historias de la Radio. Si consideréssim el mitjà des del relat que apareix a la pel·lícula obtindríem com a resultat que la ràdio només tenia una sola veu: la masculina. Sílvia Espinosa demostra a Locutores i dones: les veus oblidades de la ràdio a Girona que l’accent masculí no era l’únic i reivindica la importància d’unes veus femenines que han estat oblidades.
Rosalia Rovia, Francina Boris o Teodor Garriga van ser algunes de les veus més populars de Radio Associació de Catalunya. Eren els anys de la República i homes i dones accedien per igual als micròfons del nou mitjà. Tanmateix, als primers locutors no els podia escoltar tothom, perquè els aparells receptors eren cars, i a més, pagaven impostos, per la qual cosa, n’hi havia molt pocs. Després de la Guerra Civil, la victòria dels nacionals masculinitza les ones i, quan el mitjà es popularitza als anys cinquanta, les veus de la ràdio havien esdevingut gairebé una cosa d’homes. El paràgraf anterior resumeix la versió que ens ha arribat. Ara bé, és certa? Sílvia Espinosa considera que no del tot i és per aquest motiu que treballa en Locutores i dones: les veus oblidades de la ràdio a Girona, una recerca que compta amb el suport de l’Ajuntament de Girona, a través d’una beca 8 de Març, i que es publicarà aviat. El projecte d’Espinosa té per objectiu recollir els testimonis de les locutores de ràdio que van treballar a Girona des dels anys 30 fins el 1975. La beca que ha obtingut Espinosa li permet fer progressar la recerca que havia desenvolupat en la tesi doctoral Les locutores de ràdio a Catalunya, 1924-1939, que va defensar l’any 2008.
Ràdio a Girona des del 1933
La degana de les emissores gironines es va fundar el 1933, el seu nom: Radio Girona i l’indicatiu EAJ38. Té, des de ben aviat, històries en femení. Són les de Francina Boris, M. Lluïsa Figa i, també, la de Maria Tersa, que n’era locutora durant la Guerra Civil i que fins i tot, va fer servir els estudis de refugi i hi va treballar fins que les tropes franquistes els van ocupar. La seva és una de les històries de vida que ha recollit Espinosa. Al treball se n’hi acumulen unes quantes més que, un cop enllestit, “quedarà a l’Ajuntament a disposició de tots aquells que necessitin els testimonis que he recollit per a les seves recerques”. No ha estat fàcil identificar les locutores, perquè la major part fa molts anys que no es dedicaven a la ràdio i se’ls havia perdut la pista. Ha calgut fer mans i mànigues per localitzar-les i, per primer cop, recollir el seu testimoni.
El d’Espinosa és un treball amb perspectiva de gènere que reivindica l’equitat, perquè quan la investigadora ha parlat amb locutors ha pogut comprovar que no hi havia cap diferència entre el paper que hi feien els homes i el que feien les seves companyes. Si les veus femenines han estat oblidades és “pel mateix motiu que no les reconeixem en qualsevol altre àmbit”. Espinosa insisteix que, en el cas de la ràdio, cal afegir una dificultat que és que en els primers reculls d’història del mitjà -redactats en el franquisme tardà i els primers anys de la democràcia– es va obviar el paper decisiu de la dona per motius ideològics. I si bé és cert que en les emissores importants, les que produïen un gran nombre de programes en directe, les locutores van quedar relegades a tasques de continuïtat, en les emissores més modestes, com les gironines, van mantenir la seva veu, gairebé, al mateix nivell que la dels homes i quan, a mitjans dels anys seixanta, comença les emissions La voz de Gerona, es fan sentir les veus de Mery Gisbert i Maria Tarradas.
Projecció: “ Les veus oblidades de la història de la ràdio a Girona “, de Sílvia Espinosa
Data: 08/03/2012 20:00h.
Lloc: Cinema Truffaut, carrer del Portal Nou, 7
Organitza: Ajuntament de Girona
El LEQUIA consolida les seves línies de recerca amb la lectura, l’any 2011, de cinc tesis doctorals. L’expertesa del grup de recerca és en una de les àrees d’especialització estratègica del Campus e-MTA: la de l’aigua.
Els grups de recerca defineixen una estratègia de treball i la segueixen. Van al darrera d’un objectiu precís que, cada cop, lluny d’empetitir-se per la suma de més i més coneixement, es va fent gran. Perquè la finalitat no és saber-ho tot d’una cosa, assegurar l’objecte precís de l’estudi, sinó fugir com més lluny els sigui possible del desconeixement. Són, els investigadors del LEQUIA (Laboratori d’Enginyeria Química i Ambiental), seguidors preferents d’una disciplina semblant i, després de més de quinze anys de recerca en l’àmbit de la gestió de les aigües residuals, hi troben cada cop un camp més gran per treballar. Una activitat investigadora que han estructurat en diverses línies d’expertesa i que es demostra en resultats, per exemple, com els del darrer any, amb la lectura de cinc tesis doctorals, quatre en la línia de disseny, operació i control de processos avançats per al tractament biològic d’aigües residuals urbanes i industrials i, una altra, en la de l’estudi de processos d’adsorció o oxidació per al tractament d’efluents líquids i gasosos.
Diferents tècniques per a una mateixa fi
En l’àrea d’operació i control de processos avançats, el grup ha intensificat la recerca en l’optimització i millora del procés de gestió de les aigües residuals, amb la defensa de les tesis doctorals d’Hèctor Monclús, Giuliana Ferrero, Marta Coma i Maël Ruscalleda. Respectivament, les dues primeres aprofundeixen en el coneixement dels bioreactors de membranes (MBR, Membrane Bioreactor) i, les altres, en l’aplicació de processos biològics que, com l’anterior, persegueixen l’eliminació de la matèria orgànica i els nutrients que es presenten a les aigües residuals urbanes i industrials.
Pel que fa a la millora dels MBR, els treballs de recerca han estudiat la manera de desenvolupar un sistema d’ajuda a la decisió (SAD) per al control integral de les membranes. Monclús, la tesi del qual han dirigit Ignasi Rodríguez Roda i Joaquim Comas, s’ha centrat en el desenvolupament d’indicadors o sensors capaços de facilitar, automatitzar i controlar el procés de filtració de manera integrada amb els processos biològics que tenen lloc dins el reactor. A més, la recerca ha fet possible el disseny d’una eina que facilita el control automàtic i la supervisió dels MBR. La tesi de Ferrero, dirigida també per Roda i Comas, té com a principal característica el disseny d’un nou sistema robust basat en les tendències de permeabilitat que, al mateix temps, és capaç de reduir l’aireig de forma proporcional al flux de permeat. La importància de la recerca de Monclús i Ferrero radica en què han aportat noves solucions a la necessitat de millorar la qualitat de l’aigua obtinguda, de cara a la seva reutilització, i a la confirmació que la tecnologia de membranes és una opció més atractiva que les convencionals per assolir aquesta finalitat, perquè permet obtenir efluents de gran qualitat amb concentracions molt baixes de sòlids en suspensió. Uns treballs que resolen, de passada, el fet que la tecnologia presentava certes limitacions, com eren l’elevat cost de manteniment de les membranes o un sensible consum energètic. En definitiva, la conclusió d’ambdues recerques demostra que els MBR constitueixen una molt bona solució en la reutilització de l’aigua residual. Els sistemes desenvolupats pels investigadors del grup LEQUIA han contribuït a millorar encara més l’atractiu dels MBR. Potser per aquest motiu, el grup OHL Medio Ambiente, INIMA, SAU, ha contribuït a la recerca i comparteix, a partir de la recerca dels membres del grup, una patent amb la Universitat de Girona.
En canvi, les tesis de Coma i Ruscalleda aborden la millora de la qualitat de l’efluent des d’una perspectiva biològica. Marta Coma, a Biological nutrient removal in SBR Technology: from floccular to granular sludge (tesi dirigida per J.Colprim i Sebastià Puig), ha desenvolupat una estratègia que permet compactar els microorganismes que, en un estat inicial, es troben en forma de flòculs de diferents mides, la qual cosa produeix una acceleració en la precipitació. El procediment permet que la separació dels fangs activats de l’aigua tractada sigui més fàcil i, per tant, s’escurci l’etapa de sedimentació. El temps guanyat s’aprofitarà en l’etapa de reacció del procés. D’altra banda, la tecnologia granular desenvolupada per Coma, permet la simultaneïtat de processos en un mateix grànul gràcies a la difusió d’oxigen i nutrients a l’interior dels agregats, la qual cosa fa disminuir la despesa energètica en airejat i dosificacions externes de reactius.
La tesi de Maël Ruscalleda, que també aborda processos biològics, i que ha estat dirigida per Jesús Colprim i Marilós Balaguer, ha fet un pas més en l’ús dels bacteris autòtrofs Anammox, que havien estat desenvolupats en una tesi doctoral anterior d’Helio López, també del LEQUIA. Ruscalleda ha combinat un procés de nitrificació parcial i l’Anammox i ha obtingut una alternativa viable per al tractament biològic de lixiviats d’abocadors de residus sòlids urbans (RSU) que ha estat registrada amb nom de PANAMMOX. L’empresa CESPA, amb la qual el LEQUIA col·labora des de fa més de deu anys, i amb ajuts competitius del Ministerio de Economía y Competitividad, posarà en marxa, en els propers dos anys, la primera planta de demostració de la tecnologia PANAMMOX aplicada al tractament de lixiviats d’abocador
Els carbons actius: la tercera via
La de l’estudi de processos d’adsorció-oxidació dels carbons actius és una altra de les línies de recerca del grup en la qual hi ha hagut novetats. Les ha aportades Alba Anfruns, en una tesi que han dirigit Maria Martín i Miguel A. Montes, quan ha comprovat –a escala de laboratori– les capacitats d’eliminació que presenten els adsorbents obtinguts a partir de l’activació química de fangs de depuradora amb hidròxids alcalins, uns resultats comparables als que s’obtenen amb carbons activats comercials, però amb una apreciable reducció de costos. També, ha analitzat diferents mètodes per a la regeneració dels carbons activats i ha proposat un tractament de regeneració amb aigua oxigenada, que combina la regeneració dels carbons actius amb la destrucció in situ dels contaminants adsorbits.
Les cincs recerques exposades, que ha dut a terme el grup LEQUIA, tenen per objectiu la millora dels processos de tractament, tant de les aigües residuals urbanes i industrials, com dels subproductes que el genera el dit tractament. Es busca, en definitiva, contribuir l’optimització dels processos de tractament de les aigües residuals, atenent als aspectes de qualitat, eficiència energètica i valorització dels residus, una finalitat que forma part dels objectius de recerca pels quals, la UdG, va obtenir el Campus d’Excel·lència Internacional, l’e-MTA.
Amb la conferència “Llegir i escriure”, el poeta Narcís Comadira ha clos el cicle organitzat per l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la UdG en commemoració dels 100 anys de la Secció Filològica de l’IEC.
Comadira ha començat la seva intervenció amb un elogi d’”aquella primavera cultural que va significar per al país el Noucentisme” i que va generar, entre d’altres entitats, l’Institut d’Estudis Catalans i llur Secció Filològica, que ara compleix cent anys. “Va formalitzar una llengua estàndard, comuna, forta, racional, apte per a l’ús”. En comparació, Comadira ha lamentat la “degradació notòria del català actual”. Aquest ha estat l’esquelet de la seva conferència, una brillant exposició que ha clos el cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals”: com afronta un escriptor la seva relació amb l’eina que li és fonamental.
Comadira ha sintetitzat el seu pensament, abastament exposat en els seus assaigs i en el seu poemari, amb aquests conceptes bàsics: El poeta ha d’estar al servei de la llengua, “si no és així, es nega a si mateix la pròpia existència”. Cal valorar, d’altra banda, i com idea bàsica, la humilitat i l’aplicació a l’ofici, una “caça subtil” a la recerca de la precisió lèxica. Comadira també ha recalcat la transcendència de la lectura i de la traducció per tal d’enfortir la llengua pròpia, una llengua que viu “una situació problemàtica”.
“Si he titulat aquestes consideracions “Llegir i escriure”, ha dit Comadira, “és per indicar que considero important, de cara a l’aprenentatge de la llengua, de la llengua usual en primera instància, però també de la llengua capaç de ser instrument de creació literària, primerament el llegir, després el reflexionar sobre allò llegit i després l’escriptura, que és on aquest aprenentatge es posa a la pràctica”. Per tal d’ajudar a entendre la seva reflexió ha partit dels versos continguts en el seu darrer llibre, “Lent”.
En concret, ha explicat els problemes lingüístics nascuts en la creació de “Cançó de bressol”, a partir de la introducció de tres paraules (bocatge, gemades i canigós) que tenen, cadascuna d’elles, una determinada particularitat basada en la “càrrega emocional” que evoca la cançó. El recurs al diccionari (del Coromines al Petit Robert) o les referències a d’altres poetes (com Foix) conformen aquesta camí de perfecció que Comadira ha fet explícit. Tots els dubtes exposats, la voluntat d’aconseguir un resultat precís, han fet que Comadira es plantegés una pregunta dolorosa. “Tan insegur em sento amb la meva llengua? Els he de confessar que m’hi sento molt, d’insegur. Cada vegada més. I és que un escriptor, un poeta, necessita que la llengua que l’envolta estigui viva, que evolucioni i creixi, sí, però en la bona direcció, en aquella que li marca la seva genuïnitat. I ara, com saben, això no és pas així”.
Comadira, tot citant un altre vers del seu llibre referent a la llengua, – “Uns pocs, cada cop menys, terminals, et vetllem” – ha reconegut la seva sensació d’escriptor “terminal” que “coneix el desert verbal”. El poeta ha parlat així mateix de la formalització del llenguatge com a tasca decisiva per aconseguir aquella “esgarrifança del sentit”. I ha afegit que “la literatura és un diàleg amb els morts”. Ha valorat la traducció com a imprescindible en la labor poètica, la incorporació de saba nova que “calibri”, com deia Ferrater, la llengua. “El poeta contacta amb el logos creador, es pot dir que és un profeta”, i aprofita aquest diàleg per incorporar presències “lleugeres però eficaces”.
Per acabar, Comadira ha fet explícites les presències literàries amb una referència a “Trobada”, el poema de Milosz que és present en els versos de “Per en Ferran, amb un Milosz al fons”. Ha dit que es tractava d’una “constatació de la fugacitat de la vida” i un exemple del diàleg que ha exposat abans. Comadira ha clos el seu parlament, emotiu i radical, amb uns versos que ell mateix va escriure fa anys:
“Tu, Verb totpoderós, tu, sola claredat,
tu que m’has fet llenguatge segons la teva imatge,
acull-me un dia al paradís dels escriptors,
on sobren les paraules,
on la felicitat
és la precisió del teu silenci”.
En la cloenda del cicle, Josep M Nadal, commogut, ha afirmat que Comadira “havia posat sobre la taula, o dins el cor”, una ajustada confessió sobre la malaltia de la llengua. I ha afegit: “Creieu que la Facultat de Lletres té com a preocupació fonamental la llengua?. No”.
Els alumnes de 3r i 4rt d’ESO de l’IES “S. Espriu” recorden la figura del matemàtic i pedagog gironí Lluís A. Santaló durant la setmana dedicada a la lectura científica en el marc del Pla Lector que el centre té endegat per promoure la lectura entre els alumnes d’ESO.
Coincidint amb el centenari del naixement del matemàtic gironí Lluís A. Santaló, el passat mes de desembre, els alumnes de 3r i 4rt d’ESO de l’IES “S. Espriu” de Salt varen recordar la figura del matemàtic i pedagog gironí Lluís A. Santaló durant la setmana que varen dedicar a la lectura científica, en el marc del Pla Lector que el centre educatiu té endegat per promoure la lectura entre els alumnes d’ESO.
La Càtedra L. A. Santaló de la UdG s’hi va voler afegir amb l’entrega a la biblioteca del centre d’uns quants exemplars de la biografia de Santaló -escrita per X. Duran-, i amb una sessió teòrica-pràctica en la que el professor C. Barceló, després de glossar la figura del matemàtic gironí, va convidar als alumnes a descobrir per ells mateixos un dels principis en què es fonamenten les probabilitats geomètriques, un dels molts temes que Santaló va estudiar a fons.
Per a més informació: web IES “S. Espriu” – Salt
Joan Fontcuberta (Barcelona 1955), que ha rebut recentment el Premi Nacional d’Assaig 2011, ha participat en el seminari “Polítiques d’arxiu. La noció d’arxiu i les pràctiques artístiques contemporànies” que han organitzat la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis, el grup de recerca Teories de l’art contemporani i el Ministerio de Ciencia e Innovación i que ha tingut lloc a la Facultat de Lletres.
Vostè fotografia i es fotografia…
En el meu treball hi ha hagut una usurpació de diferents personalitats, com va fer Pessoa, que va crear els seus heterònims i els feia parlar en nom seu. En el meu cas no es va tractar d’una qüestió literària, sinó una de pràctica: volia desenvolupar fotogràficament un seguit de narracions i necessitava personatges. Vaig començar a ser fotògraf i actor per economia de mitjans i per pragmatisme i em va resultar tan engrescador que vaig convertir-ho en marca de la casa, de tal manera que les diferents històries amb què anava delirant incloïen sempre una disfressa que, en definitiva, m’ha permès viure una bona colla d’identitats.
Té sentit buscar la veritat en la fotografia?
La fotografia va néixer a mitjans del segle XIX per posar-se al servei de la veritat i la memòria. La qüestió és si, avui, la fotografia, segueix respectant el mandat històric amb el qual va néixer, o es tracta de tota una altra cosa. El meu punt de vista és que, per desídia o per rutina, seguim anomenant fotografia les imatges que produeixen les càmeres, però ja no ho són, perquè la substància és diferent. He proposat el nom de post-fotografia. Uns altres parlen de fotografia líquida, en contraposició a la sòlida. En definitiva, el tipus d’imatge que manipulem obeeix unes altres funcions i es relaciona amb nosaltres de manera diferent. Per tant, a la fotografia no li exigim el deure de la veritat, com passava al segles XIX i una bona part del XX. La post-fotografia ha passat a ocupar regions en què la veritat és menys important, a la vegada que li demanem relat i la inserim en processos de comunicació més complexos. La fotografia transmet informació, però avui som conscients que és una construcció.
És en aquesta construcció que encaixen els seus projectes?
Em vaig formar en el camp de la publicitat i la comunicació i conec els trucs que es fan servir per persuadir i crear simulacres. El que he fet és aprofitar l’experiència per desmantellar trampes que la fotografia, d’una manera gairebé automàtica, posa a l’espectador. Aguditzo aquestes trampes, les exagero tant que el forço perquè trobi l’engany que hi ha al darrere de la imatge. Hi ha, fins i tot, una voluntat pedagògica, profilàctica, en la mesura que busco prevenir l’espectador d’un sistema de comunicació que tendeix a pressionar-lo per influir en les seves opinions i en la seva presa de decisions. A mi, el que m’interessa, és la dimensió política d’aquesta manera de treballar i, l’humor, és l’estratègia que utilitzo per guanyar la seva atenció. Ara bé, el fet que hi hagi humor no vol dir que la proposta sigui superficial.
Si seguim aquella dita que fa: “tothom escriu i ningú no llegeix”… Creu que avui tothom fa fotografies i ningú no se les mira?
Efectivament, passem tant de temps fent fotografies que no ens queda temps per mirar-les. És un vici del nostre temps i de la nostra cultura. Hi ha una espècie de disposició frenètica a la producció massificada d’imatges, però no tenim un sistema que ens permeti digerir-les amb la mateixa intensitat.
A la fi, trobeu que es farà realitat el que explicava Borges al conte Del rigor en la ciència?
Diré que no només fem realitat el conte de Borges, sinó que el sobrepassem. Ja no es tracta de que el mapa del món coincideixi amb el territori, sinó que el mapa és molt més minuciós i s’expandeix més enllà del territori!
I acabaran les fotografies com els mapes del conte de Borges, abandonades en un desert?
És evident que la funció de la imatge canvia d’una manera molt ràpida. Avui els que fan més fotografies són els adolescents i les fan amb el mòbil als llocs d’esbarjo, per enviar-se-les sense cap voluntat de que durin. La pretensió de perdurabilitat, el valor simbòlic de la fotografia com imatge del nostre clan, ha desaparegut. Ara són com una moneda que es bescanvia amb els amics. La fotografia ha desenvolupat un altre tipus de funció i hem d’estar atents a aquestes noves exigències. A mi, el que em preocupa, és de quina manera la fotografia satisfà determinats espais de la felicitat humana.
Xavier Pla edita un recull d’estudis crítics sobre l’obra de Joaquim Ruyra. Albert Rossich i Pep Valsalobre són els autors d’un nou manual universitari sobre la literatura catalana moderna, en espanyol. Una i altra iniciativa confirmen el compromís que, l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la UdG, manté amb la recerca i la divulgació.
Una edició crítica sobre la recepció de Joaquim Ruyra i un nou manual universitari sobre la literatura catalana moderna, en espanyol, representen dues novetats editorials en les quals tenen una participació directa els membres de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la UdG. Amb aquesta iniciativa, que se suma a d’altres precedents i que tindrà ben aviat continuació amb altres novetats, l’Institut –que es va fundar l’any 1986– referma el seu compromís amb la recerca i la divulgació dels diferents aspectes que fan referència a la llengua i la cultura catalanes. Entre els objectius de l’Institut també hi ha l’estudi i edició de les obres de Francesc Eiximenis, l’elaboració de la biblioteca digital Studia Humanitatis i la coordinació del lloc Narpan: espai virtual de literatura i cultura medieval i el lloc Nise: literatura catalana de l’Edat moderna.
Ruyra, modernitzador de la narrativa catalana contemporània
“Joaquim Ruyra, el petit Tolstoi. Quatre estudis de recepció crítica”, editat per Xavier Pla, ha estat publicat a la col·lecció Estudis i Documents de les Publicacions de l’ILCC
Aquest llibre reuneix quatre estudis de recepció crítica a càrrec de Jordi Castellanos, Lluïsa Julià, Víctor Martínez-Gil i Carme Arnau per reflexionar sobre de quina manera Ruyra no tan sols va ser un escriptor del seu temps, representatiu d’una manera de veure el món i de concebre l’activitat literària, sinó que va deixar una petja inesborrable entre els principals narradors catalans del segle XX.
Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939) és el modernitzador de la narrativa catalana contemporània. Contista pur i dignificador del gènere, coetani de Robert L. Stevenson, de Joseph Conrad, de Giovanni Verga, d’Azorín, de Gabriel Miró o de Salvador Galmés, Ruyra és sobretot el creador d’un univers poètic extremament sensual basat en una percepció de les sensacions de la realitat que no exclou tocs de misteris ombrívols, d’excessos imaginatius i d’obscura fantasia. Acceptat per un reticent Eugeni d’Ors, elogiat fervorosament per Josep Carner i Carles Riba, llegit i imitat per Josep M. de Sagarra i Salvador Espriu, admirat cegament per Josep Pla i també, potser més sorprenentment, per Mercè Rodoreda i, encara més enllà, per Baltasar Porcel, Ruyra és una baula imprescindible per entendre la complexa evolució de la prosa catalana de la primera meitat del segle vint.
Referència bibliogràfica: Xavier Pla (ed.), Joaquim Ruyra, el petit Tolstoi. Quatre estudis de recepció crítica. Girona: Publicacions de l’ILCC – Documenta Universitaria, 2011, 94 p. ISBN: 978-84-9984-123-6
Nou manual universitari sobre la literatura catalana moderna, en espanyol
Acaba d’aparèixer a l’editorial Síntesis el volum “Literatura catalana moderna (siglos XVI-XVIII)”, a càrrec d’Albert Rossich i Pep Valsalobre, de la UdG.
L’Edat Moderna, considerada per la tradició historiogràfica vuitcentista (i rutinàriament al segle XX) com un període poc interessant per a la literatura en català, o fins i tot un parèntesi entre el esplendor de l’Edat Mitjana i la recuperació impulsada pel Romanticisme, s’ha revelat en els últims anys com una etapa rica i complexa, amb autors ambiciosos i obres que mereixen reconeixement internacional.
Des d’aquest punt de vista, aquest volum omple una llacuna historiogràfica no només en la bibliografia escrita en espanyol sinó també en la publicada en llengua catalana, ja que no existia fins avui una panoràmica general, completa i actualitzada, de la història literària catalana des del final de l’Edat Mitjana fins als inicis del Romanticisme. En aquest llibre es repassa la seva evolució, emmarcada en el context hispànic i europeu, fent també referència a la producció en altres llengües dins d’aquest àmbit lingüístic.
Referència bibliogràfica: Albert Rossich i Pep Valsalobre (eds.), Literatura catalana moderna (siglos XVI-XVIII). Madrid: Síntesis, 2012, 246 p. ISBN: 9788497567930
Demaneu els llibres a les vostres llibreries habituals
Engega 