Skip to content

Narcís Comadira clou el cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals”

23/02/2012

Amb la conferència “Llegir i escriure”, el poeta Narcís Comadira ha clos el cicle organitzat per l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la UdG en commemoració dels 100 anys de la Secció Filològica de l’IEC.

Comadira ha començat la seva intervenció amb un elogi d’”aquella primavera cultural que va significar per al país el Noucentisme” i que va generar, entre d’altres entitats, l’Institut d’Estudis Catalans i llur Secció Filològica, que ara compleix cent anys. “Va formalitzar una llengua estàndard, comuna, forta, racional, apte per a l’ús”. En comparació, Comadira ha lamentat la “degradació notòria del català actual”. Aquest ha estat l’esquelet de la seva conferència, una brillant exposició que ha clos el cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals”: com afronta un escriptor la seva relació amb l’eina que li és fonamental.

Comadira ha sintetitzat el seu pensament, abastament exposat en els seus assaigs i en el seu poemari, amb aquests conceptes bàsics: El poeta ha d’estar al servei de la llengua, “si no és així, es nega a si mateix la pròpia existència”. Cal valorar, d’altra banda, i com idea bàsica, la humilitat i l’aplicació a l’ofici, una “caça subtil” a la recerca de la precisió lèxica. Comadira també ha recalcat la transcendència de la lectura i de la traducció per tal d’enfortir la llengua pròpia, una llengua que viu “una situació problemàtica”.

“Si he titulat aquestes consideracions “Llegir i escriure”, ha dit Comadira, “és per indicar que considero important, de cara a l’aprenentatge de la llengua, de la llengua usual en primera instància, però també de la llengua capaç de ser instrument de creació literària, primerament el llegir, després el reflexionar sobre allò llegit i després l’escriptura, que és on aquest aprenentatge es posa a la pràctica”. Per tal d’ajudar a entendre la seva reflexió ha partit dels versos continguts en el seu darrer llibre, “Lent”.

En concret, ha explicat els problemes lingüístics nascuts en la creació de “Cançó de bressol”, a partir de la introducció de tres paraules (bocatge, gemades i canigós) que tenen, cadascuna d’elles, una determinada particularitat basada en la “càrrega emocional” que evoca la cançó. El recurs al diccionari (del Coromines al Petit Robert) o les referències a d’altres poetes (com Foix) conformen aquesta camí de perfecció que Comadira ha fet explícit. Tots els dubtes exposats, la voluntat d’aconseguir un resultat precís, han fet que Comadira es plantegés una pregunta dolorosa. “Tan insegur em sento amb la meva llengua? Els he de confessar que m’hi sento molt, d’insegur. Cada vegada més. I és que un escriptor, un poeta, necessita que la llengua que l’envolta estigui viva, que evolucioni i creixi, sí, però en la bona direcció, en aquella que li marca la seva genuïnitat. I ara, com saben, això no és pas així”.

Comadira, tot citant un altre vers del seu llibre referent a la llengua,  – “Uns pocs, cada cop menys, terminals, et vetllem” – ha reconegut la seva sensació d’escriptor “terminal” que “coneix el desert verbal”. El poeta ha parlat així mateix de la formalització del llenguatge com a tasca decisiva per aconseguir aquella “esgarrifança del sentit”. I ha afegit que “la literatura és un diàleg amb els morts”. Ha valorat la traducció com a imprescindible en la labor poètica, la incorporació de saba nova que “calibri”, com deia Ferrater, la llengua. “El poeta contacta amb el logos creador, es pot dir que és un profeta”, i aprofita aquest diàleg per incorporar presències “lleugeres però eficaces”.

 

Per acabar, Comadira ha fet explícites les presències literàries amb una referència a “Trobada”, el poema de Milosz que és present en els versos de “Per en Ferran, amb un Milosz al fons”. Ha dit que es tractava d’una “constatació de la fugacitat de la vida” i un exemple del diàleg que ha exposat abans. Comadira ha clos el seu parlament, emotiu i radical, amb uns versos que ell mateix va escriure fa anys:

 

“Tu, Verb totpoderós, tu, sola claredat,

tu que m’has fet llenguatge segons la teva imatge,

acull-me un dia al paradís dels escriptors,

on sobren les paraules,

on la felicitat

és la precisió del teu silenci”.

En la cloenda del cicle, Josep M Nadal, commogut, ha afirmat que Comadira “havia posat sobre la taula, o dins el cor”, una ajustada confessió sobre la malaltia de la llengua. I ha afegit: “Creieu que la Facultat de Lletres té com a preocupació fonamental la llengua?. No”.

Advertisements
No comments yet

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: