Skip to content

Els alumnes de l’IES “Salvador Espriu” de Salt s’aproximen a la figura de L.A. Santaló

21/02/2012

Els alumnes de 3r i 4rt d’ESO de l’IES “S. Espriu” recorden la figura del matemàtic i pedagog gironí Lluís A. Santaló durant la setmana dedicada a la lectura científica en el marc del Pla Lector que el centre té endegat per promoure la lectura entre els alumnes d’ESO.

Imatge

Coincidint amb el centenari del naixement del matemàtic gironí Lluís A. Santaló, el passat mes de desembre, els alumnes de 3r i 4rt d’ESO de l’IES “S. Espriu” de Salt varen recordar la figura del matemàtic i pedagog gironí Lluís A. Santaló durant la setmana que varen dedicar a la lectura científica, en el marc del Pla Lector que el centre educatiu té endegat per promoure la lectura entre els alumnes d’ESO.

La Càtedra L. A. Santaló de la UdG s’hi va voler afegir amb l’entrega a la biblioteca del centre d’uns quants exemplars de la biografia de Santaló -escrita per X. Duran-, i amb una sessió teòrica-pràctica en la que el professor C. Barceló, després de glossar la figura del matemàtic gironí, va convidar als alumnes a descobrir per ells mateixos un dels principis en què es fonamenten les probabilitats geomètriques, un dels molts temes que Santaló va estudiar a fons.

Per a més informació: web IES “S. Espriu” – Salt

Joan Fontcuberta: “El que em preocupa és de quina manera la fotografia satisfà determinats espais de la felicitat humana.”

21/02/2012

Joan Fontcuberta (Barcelona 1955), que ha rebut recentment el Premi Nacional d’Assaig 2011, ha participat en el seminari “Polítiques d’arxiu. La noció d’arxiu i les pràctiques artístiques contemporànies” que han organitzat la Càtedra d’Art i Cultura Contemporanis, el grup de recerca Teories de l’art contemporani i el Ministerio de Ciencia e Innovación i que ha tingut lloc a la Facultat de Lletres.

 

Vostè fotografia i es fotografia…

En el meu treball hi ha hagut una usurpació de diferents personalitats, com va fer Pessoa, que va crear els seus heterònims i els feia parlar en nom seu. En el meu cas no es va tractar d’una qüestió literària, sinó una de pràctica: volia desenvolupar fotogràficament un seguit de narracions i necessitava personatges. Vaig començar a ser fotògraf i actor per economia de mitjans i per pragmatisme i em va resultar tan engrescador que vaig convertir-ho en marca de la casa, de tal manera que les diferents històries amb què anava delirant incloïen sempre una disfressa que, en definitiva, m’ha permès viure una bona colla d’identitats.

Té sentit buscar la veritat en la fotografia?

La fotografia va néixer a mitjans del segle XIX per posar-se al servei de la veritat i la memòria. La qüestió és si, avui, la fotografia, segueix respectant el mandat històric amb el qual va néixer, o es tracta de tota una altra cosa. El meu punt de vista és que, per desídia o per rutina, seguim anomenant fotografia les imatges que produeixen les càmeres, però ja no ho són, perquè la substància és diferent. He proposat el nom de post-fotografia. Uns altres parlen de fotografia líquida, en contraposició a la sòlida. En definitiva, el tipus d’imatge que manipulem obeeix unes altres funcions i es relaciona amb nosaltres de manera diferent. Per tant, a la fotografia no li exigim el deure de la veritat, com passava al segles XIX i una bona part del XX. La post-fotografia ha passat a ocupar regions en què la veritat és menys important, a la vegada que li demanem relat i la inserim en processos de comunicació més complexos. La fotografia transmet informació, però avui som conscients que és una construcció.

És en aquesta construcció que encaixen els seus projectes?

Em vaig formar en el camp de la publicitat i la comunicació i conec els trucs que es fan servir per persuadir i crear simulacres. El que he fet és aprofitar l’experiència per desmantellar trampes que la fotografia, d’una manera gairebé automàtica, posa a l’espectador. Aguditzo aquestes trampes, les exagero tant que el forço perquè trobi l’engany que hi ha al darrere de la imatge. Hi ha, fins i tot, una voluntat pedagògica, profilàctica, en la mesura que busco prevenir l’espectador d’un sistema de comunicació que tendeix a pressionar-lo per influir en les seves opinions i en la seva presa de decisions. A mi, el que m’interessa, és la dimensió política d’aquesta manera de treballar i, l’humor, és l’estratègia que utilitzo per guanyar la seva atenció. Ara bé, el fet que hi hagi humor no vol dir que la proposta sigui superficial.

Si seguim aquella dita que fa: “tothom escriu i ningú no llegeix”… Creu que avui tothom fa fotografies i ningú no se les mira?

Efectivament, passem tant de temps fent fotografies que no ens queda temps per mirar-les. És un vici del nostre temps i de la nostra cultura. Hi ha una espècie de disposició frenètica a la producció massificada d’imatges, però no tenim un sistema que ens permeti digerir-les amb la mateixa intensitat.

A la fi, trobeu que es farà realitat el que explicava Borges al conte Del rigor en la ciència?

Diré que no només fem realitat el conte de Borges, sinó que el sobrepassem. Ja no es tracta de que el mapa del món coincideixi amb el territori, sinó que el mapa és molt més minuciós i s’expandeix més enllà del territori!

I acabaran les fotografies com els mapes del conte de Borges, abandonades en un desert?

És evident que la funció de la imatge canvia d’una manera molt ràpida. Avui els que fan més fotografies són els adolescents i les fan amb el mòbil als llocs d’esbarjo, per enviar-se-les sense cap voluntat de que durin. La pretensió de perdurabilitat, el valor simbòlic de la fotografia com imatge del nostre clan, ha desaparegut. Ara són com una moneda que es bescanvia amb els amics. La fotografia ha desenvolupat un altre tipus de funció i hem d’estar atents a aquestes noves exigències. A mi, el que em preocupa, és de quina manera la fotografia satisfà determinats espais de la felicitat humana.

Professors de l’ILCC contribueixen a la divulgació de la cultura catalana amb dues noves publicacions

21/02/2012

Xavier Pla edita un recull d’estudis crítics sobre l’obra de Joaquim Ruyra. Albert Rossich i Pep Valsalobre són els autors d’un nou manual universitari sobre la literatura catalana moderna, en espanyol. Una i altra iniciativa confirmen el compromís que, l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la UdG, manté amb la recerca i la divulgació.

Imatge

Una edició crítica sobre la recepció de Joaquim Ruyra i un nou manual universitari sobre la literatura catalana moderna, en espanyol, representen dues novetats editorials en les quals tenen una participació directa els membres de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la UdG. Amb aquesta iniciativa, que se suma a d’altres precedents i que tindrà ben aviat continuació amb altres novetats, l’Institut –que es va fundar l’any 1986– referma el seu compromís amb la recerca i la divulgació dels diferents aspectes que fan referència a la llengua i la cultura catalanes. Entre els objectius de l’Institut també hi ha l’estudi i edició de les obres de Francesc Eiximenis, l’elaboració de la biblioteca digital Studia Humanitatis i la coordinació del lloc Narpan: espai virtual de literatura i cultura medieval i el lloc Nise: literatura catalana de l’Edat moderna.

Ruyra, modernitzador de la narrativa catalana contemporània

“Joaquim Ruyra, el petit Tolstoi. Quatre estudis de recepció crítica”, editat per Xavier Pla, ha estat publicat a la col·lecció Estudis i Documents de les Publicacions de l’ILCC

Aquest llibre reuneix quatre estudis de recepció crítica a càrrec de Jordi Castellanos, Lluïsa Julià, Víctor Martínez-Gil i Carme Arnau per reflexionar sobre de quina manera Ruyra no tan sols va ser un escriptor del seu temps, representatiu d’una manera de veure el món i de concebre l’activitat literària, sinó que va deixar una petja inesborrable entre els principals narradors catalans del segle XX.

Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939) és el modernitzador de la narrativa catalana contemporània. Contista pur i dignificador del gènere, coetani de Robert L. Stevenson, de Joseph Conrad, de Giovanni Verga, d’Azorín, de Gabriel Miró o de Salvador Galmés, Ruyra és sobretot el creador d’un univers poètic extremament sensual basat en una percepció de les sensacions de la realitat que no exclou tocs de misteris ombrívols, d’excessos imaginatius i d’obscura fantasia. Acceptat per un reticent Eugeni d’Ors, elogiat fervorosament per Josep Carner i Carles Riba, llegit i imitat per Josep M. de Sagarra i Salvador Espriu, admirat cegament per Josep Pla i també, potser més sorprenentment, per Mercè Rodoreda i, encara més enllà, per Baltasar Porcel, Ruyra és una baula imprescindible per entendre la complexa evolució de la prosa catalana de la primera meitat del segle vint.

Referència bibliogràfica: Xavier Pla (ed.), Joaquim Ruyra, el petit Tolstoi. Quatre estudis de recepció crítica. Girona: Publicacions de l’ILCC – Documenta Universitaria, 2011, 94 p. ISBN: 978-84-9984-123-6

Nou manual universitari sobre la literatura catalana moderna, en espanyol

Acaba d’aparèixer a l’editorial Síntesis el volum “Literatura catalana moderna (siglos XVI-XVIII)”, a càrrec d’Albert Rossich i Pep Valsalobre, de la UdG.

L’Edat Moderna, considerada per la tradició historiogràfica vuitcentista (i rutinàriament al segle XX) com un període poc interessant per a la literatura en català, o fins i tot un parèntesi entre el esplendor de l’Edat Mitjana i la recuperació impulsada pel Romanticisme, s’ha revelat en els últims anys com una etapa rica i complexa, amb autors ambiciosos i obres que mereixen reconeixement internacional.

Des d’aquest punt de vista, aquest volum omple una llacuna historiogràfica no només en la bibliografia escrita en espanyol sinó també en la publicada en llengua catalana, ja que no existia fins avui una panoràmica general, completa i actualitzada, de la història literària catalana des del final de l’Edat Mitjana fins als inicis del Romanticisme. En aquest llibre es repassa la seva evolució, emmarcada en el context hispànic i europeu, fent també referència a la producció en altres llengües dins d’aquest àmbit lingüístic.

Referència bibliogràfica: Albert Rossich i Pep Valsalobre (eds.), Literatura catalana moderna (siglos XVI-XVIII). Madrid: Síntesis, 2012, 246 p. ISBN: 9788497567930

Demaneu els llibres a les vostres llibreries habituals

Eleccions a Claustre Universitari. Dimecres 22 proclamació llistes provisionals

17/02/2012

Ha conclòs el termini per a la presentació de candidatures per cobrir les places del Claustre Universitari. El Claustre aprova els Estatuts i l’informe anual, marca les línies generals d’actuació, supervisa la política i debat els assumptes universitaris. El Claustres és útil, és clau i, els que hi són, decideixen!

El Claustre Universitari és el màxim òrgan de govern representatiu de la comunitat universitària, que et permet participar en altres òrgans de govern de la UdG. El formen tres-cents membres de la comunitat universitària, elegits entre professors doctors, personal acadèmic, estudiants de grau i màster, estudiants de doctorat i entre el personal d’administració i serveis, tant funcionari com laboral. La renovació es produeix cada quatre anys, amb l’excepció dels claustrals representants dels estudiants, que es renoven cada dos anys.

Qui hi pot participar?         

Els electors són les persones que pertanyen al col·lectiu d’estudiants i que estan matriculats en la data de la convocatòria d’eleccions i del personal acadèmic i del personal d’administració i serveis de la UdG, en actiu, i que mantinguin aquests requisits fins l’inici del període de votació.

Qui fa la proclamació de candidats?

La comissió electoral farà la proclamació de candidats en el termini establert en el calendari electoral. No serà procedent la proclamació de candidats que no constin en el cens electoral.

Qui publica i a on la proclamació de candidats?

El secretari de la comissió electoral publicarà la proclamació provisional de candidats a la seu electrònica de la UdG.

 

Tota la informació, aquí i a www.udg.edu/claustre2012

Obert el portal “SIAPJove”, una eina d’avaluació de les polítiques de joventut

17/02/2012

Un grup format per professors del Departament de Pedagogia i per professionals de l’àmbit de les polítiques de joventut acaba de finalitzar una recerca que ha donat com a resultat el SIAPJove–Sistema d’Indicadors per Avaluar les Polítiques Municipals de Joventut, en el marc de l’Institut de Recerca Educativa de la Universitat de Girona.

Imatge

El “SIAPJove– Sistema d’Indicadors per Avaluar les Polítiques Municipals de Joventut” és una eina d’avaluació que vol contribuir a l’anàlisi i l’autoavaluació de les polítiques municipals de joventut. Vol, també, esdevenir un recurs pràctic que detecti mancances i defineixi línies d’acció a les persones amb càrrecs polítics i als tècnics municipals en l’àmbit de la joventut. El treball ha comptat amb un ajut de l’Agència Catalana de la Joventut de la Generalitat de Catalunya, en la convocatòria 2009 AJOVE.

Les polítiques de joventut han d’esdevenir centrals

El SIAPJove neix de la convicció que les polítiques municipals de joventut han d’ocupar un espai central en les polítiques socials, alhora que poden esdevenir també un mitjà per a la transformació social, a partir de facilitar el projecte de vida dels i de les joves, fomentar la mobilitat social, lluitar contra les desigualtats i promoure el paper de la gent jove com a motor de canvi. Aquesta centralitat justifica, ara com ara, la necessitat de les polítiques i les unitats específiques de joventut. Els joves requereixen, en molts casos, una atenció específica a causa de factors molt diversos i canviants, vinculats a la condició juvenil mateixa. Fan falta unitats que garanteixin i assegurin un desplegament correcte de les polítiques públiques i que en liderin els processos d’avaluació i reformulació. És en aquest sentit que s’emmarca aquesta proposta de sistema d’indicadors d’avaluació.

El sistema d’indicadors conté dotze àmbits d’avaluació, amb un total de trenta-dos objectius d’avaluació i vuitanta-tres indicadors, entre quantitatius i qualitatius. Cada un dels dotze àmbits d’avaluació presenta, després dels indicadors corresponents, una taula per a la síntesi dels resultats. L’objectiu d’aquest apartat és contribuir a una lectura sintètica dels resultats obtinguts i ajudar a treure conclusions útils per a la projecció d’accions en el futur. No es tracta d’una proposta tancada i acabada, sinó d’una pauta que pot ajudar a trobar elements per a l’anàlisi dels resultats obtinguts, i estratègies per a l’aplicació de les conclusions que se’n desprenen. El propòsit final no és altre que extreure propostes, a partir de l’avaluació realitzada, que puguin ajudar a millorar les polítiques de joventut que es porten a terme a cada municipi.

Us convidem a visitar i conèixer el SIAPJove: http://siapjove.udg.edu. En aquest portal podreu conèixer en detall tota la proposta de sistema d’indicadors i, si us registreu, podreu accedir a les fitxes d’entrada de dades i utilitzar el programa per generar informes d’avaluació de cada un dels dotze àmbits que proposa el sistema.

Més informació: pere.soler@udg.edu

Francesc Miralpeix ressitua una pintura d’Antoni de Viladomat

08/02/2012

L’historiador de l’art i professor a la UdG, Francesc Miralpeix, màxim expert en l’obra d’Antoni de Viladomat (1678-1755), n’ha ressituada una de les del pintor després que hagi estat sotmesa a un procés de restauració. Així doncs, l’obra que fins ara es coneixia com Verge dels Dolors, ha passat dir-se Frare Agustí Recol·lecte (Sant Nicolau de Tolentí) intercedint per les Ànimes del Purgatori. El quadre, que havia estat pintat per al convent dels Agustins de la Seu d’Urgell, va arribar a Sant Julià de Lòria després de la Desamortització del 1835, segons publica El Periòdic d’Andorra.

Llegiu la notícia aquí

Si la perdo en un accident de trànsit: Què val la meva cama?

08/02/2012

El valor de la indemnització que rep la víctima d’un accident de trànsit és fruit d’un procés complex. Les resolucions judicials que precedeixen les indemnitzacions disposen d’un marc normatiu que, des de fa dos anys, revisa una comissió que presideix el catedràtic de la UdG, Miquel Martín.

Com una plaga, els cotxes van portar els accidents i, amb ells, els ferits i els morts. La valoració dels danys corporals, un concepte en què conflueixen les perspectives mèdiques i jurídiques, és encara més recent que la motorització, al nostre país. Es desenvolupa quan sorgeix la necessitat d’indemnitzar les víctimes dels accidents, i cal saber com fer-ho. Tanmateix, fins ara no s’ha reeixit en la manera justa de rescabalar les víctimes, o els seus hereus, del dany rebut. No fa tant de temps, fins a principis dels anys noranta del segle vint, els jutges, mancats d’un criteri unificador, concedien les indemnitzacions als afectats amb una gran disparitat de parer, és a dir, que per un accident que tingués per resultat unes lesions semblants, un jutge de Barcelona podia indemnitzar de manera molt diferent que un altre de Vigo, per posar un exemple. En un intent de resoldre la qüestió, la Llei 30/1995, de 8 de novembre, d’Ordenació y Supervisió de les Assegurances Privades, va modificar la Llei de Circulació de Vehicles a Motor i va incorporar un sistema de valoració dels danys corporals derivats dels accidents de circulació conegut popularment com a “barem”. El “barem” va resultar polèmic durant molts anys, fins que l’any 2000 el Tribunal Constitucional el va declarar constitucional en gairebé la seva totalitat. “A partir d’aquell moment es va començar a aplicar no només en els accidents de circulació sinó en altres camps”, explica el Dr. Miquel Martín, catedràtic a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona i president de la Comissió d’Experts que, creada per una Ordre Acordada dels ministeris de Justícia i Economia, estudia la reforma d’aquest sistema de valoració. L’expert adverteix, a més, de la importància de la qüestió, pel volum del parc de vehicles –de l’import de les indemnitzacions en depenen, en bona part, les anualitats de les primes de les assegurances– i per la quantia i les repercussions dels accidents de trànsit.

Advocat: què val la meva cama?

La Comissió d’Experts que estudia la reforma del “barem” ha estat creada per mirar de resoldre la problemàtica que genera la necessitat d’indemnitzar de manera justa les lesions que es produeixen després d’un accident de trànsit. “Fins ara –considera el catedràtic de la UdG– la llei no ha estat capaç d’indemnitzar degudament el lucre cessant”, la qual cosa fa referència al fet que, si bé la llei proposa unes taules en què es descriuen i puntuen uns danys corporals i les indemnitzacions que els pertoquen, aquesta no diferència suficientment entre el fet que el dany, posem per cas una cama que cal amputar, sigui la d’un administratiu o la d’un futbolista. No distingeix, doncs, el fet que algú pugui treballar sense aquell membre i el fet que sigui precisament, el membre amputat, un element decisiu en el seu quefer professional. Aquest és un dels cavalls de batalla dels afectats. que consideren que la indemnització ho hauria de tenir present. “Un dit petit pot semblar que no val gaire cosa, però preguntin-li, si el perd, a un pianista!”, il·lustra gràficament Martín. És cert que els darrers anys, una nova interpretació del Tribunal Suprem ha tendit a fer el sistema més equitatiu. Amb tot, els experts asseguren que les indemnitzacions encara infravaloren el lucre cessant de manera persistent. Encara un altre exemple: el barem actual disposa que un tetraplègic té dret a una cadira de rodes, però si el cas es dóna en un individu jove, és clar que en necessitarà més d’una al llarg de la vida però, ara per ara, quan se li espatlli la primera, les altres, se les haurà de pagar ell. Així doncs, Martín afirma que l’objectiu de la reforma és dotar la societat espanyola “del millor sistema que es pugui pagar”. I la tasca no és senzilla, perquè cal tenir presents tant els interessos de les asseguradores (pagar unes indemnitzacions molt elevades podria derivar en un increment de les primes de les pòlisses que els usuaris dels vehicles difícilment podrien assumir), com els dels damnificats, que volen veure totalment indemnitzats els danys soferts. És per aquest motiu que a la taula que presideix el catedràtic de la UdG s’hi asseuen els tècnics de la patronal de les assegurances, UNESPA, les associacions de les víctimes d’accidents de trànsit i representants del Consorci de Compensació d’Assegurances, de la fiscalia i dels advocats. Entre tots miren de trobar aquest millor sistema possible i, a més, harmonitzar-lo amb Europa perquè, avui, un mateix lesionat greu pot ser indemnitzat amb quanties tan diferents com són vuit milions d’euros a Alemanya, cinc a França, tres a Itàlia i, només un, a Espanya.

Redactaran un Llibre Verd i proposaran Girona per fer-ne un observatori

La col·laboració de Miquel Martín en la presidència de la taula es basa, d’una banda, en l’experiència acumulada pel professor en aquest camp, perquè a finals dels anys noranta va participar en el Projecte Busnelli-Lucas per a la redacció d’un barem europeu i perquè des de fa trenta anys treballa intensament en el sector de la responsabilitat civil. De l’altra, per la direcció que exerceix a l’Institut de Dret Privat i Comparat, diversos membres del qual, com són els Drs. Jordi Ribot, Albert Ruda i Josep Soler, també treballen en diferents àmbits de la responsabilitat civil, a través de diversos grups de recerca i projectes I+D finançats per organismes autonòmics, estatals i europeus, en aquest darrer cas, en estreta col·laboració amb diversos instituts internacionals de recerca amb seu a Viena.

La intenció de la comissió es abocar els acords a què arribin en un Llibre Verd que haurà de ser presentat al govern espanyol, perquè serveixi de base per a la necessària reforma. Martín explica que, un cop aprovada la reforma, caldrà la creació d’un “Observatori de l’Aplicació del Sistema de Valoració del Dany Corporal” i que, si obté el recolzament institucional necessari, proposarà que Girona en sigui la seu permanent.