Skip to content

Ramon Solsona: “El millor diccionari d’un escriptor són les seves orelles”

30/01/2012

L’escriptor Ramon Solsona ha participat en el cicle “La llengua, avui: reptes i propostes actuals” que té lloc a la Facultat de Lletres. Solsona ha estat especialment incisiu amb la necessitat que el llenguatge oral i el literari trobin un sòlid punt de contacte, en benefici de la narrativa catalana.


Semblava que no es podia acollir Ramon Solsona a Girona sense recordar que, el 1987, va presentar la seva primera novel•la “Figures de calidoscopi” al premi Prudenci Bartrana i que, aquell any, el jurat el va declarar desert. És com ho ha fet Xavier Renedo, que després de donar la benvinguda a l’escriptor ha afegit que “és un dels noms més poderosos de la narrativa catalana”.
“La pàtria de l’escriptor és la literatura”, ha dit Solsona per començar. A continuació ha considerat el llenguatge, parafrasejant Heidegger, “la casa de l’ànima”. De la novel·la ha considerat que és el gènere clau, “perquè té ganxo social i és, gairebé, el més vinculat a la realitat, a la de la llengua i a la de les persones”. Amb tot, ha sentenciat que la novel•la catalana neix amb un pecat original i ho ha justificat en el fet que, en el moment de naixement del gènere, la catalana, era una llengua poc sistematitzada i que, “quan hi vol accedir, amb pretensions de modernitat, va coixa perquè no és una llengua prou estructurada”. Creu que la depuració a la que la va sotmetre Pompeu Fabra va fer un flac favor a la narrativa i, després, la necessària resistència al franquisme va estimular les actituds més puristes. Solsona ha posat els exemples de Joan Sales, Joan Fuster o Maria Aurèlia Capmany, que ja en els anys cinquanta i seixanta del segle XX, denunciaven l’acció d’uns correctors que refeien els textos amb “àdhuc, llurs i quelcom”.
Creu que els canvis que va portar la Transició van ser importants per a la llengua, especialment per l’aparició de mitjans de comunicació en català que havien de proporcionar un català planer a la gent, perquè se’l sentís propi. Uns canvis que no van estar exempts de polèmiques, la qual cosa ha recordat l’escriptor quan ha citat l’escissió entre Heavies i Lights, en funció de si eren puristes o renovadors. Pel que fa al model de llengua, ha explicat que la publicació, el 1976, de Llengua estàndard i nivells de llenguatge, de L. López del Castillo, va servir-li de referència, perquè “per primera vegada es reconeixia que hi havia nivells de llenguatge, contra la imatge del català correcte”.
La relació de l’escriptor amb el corrector
Ramon Solsona ha descrit la seva relació amb els correctors, als què ha qualificat “d’assessors i consellers”. “El bon corrector no és el que et torna la novel•la corregida, perquè l’estil el poso jo i no admeto que em canviïn les paraules, el bon corrector –ha prosseguit– és el que es fa càrrec del teu estil i fa les correccions imprescindibles”. A continuació, s’ha centrat en la denuncia de la desaparició de la fraseologia catalana, tant en la narrativa escrita com en l’audiovisual, una experiència, l’audiovisual, que va conrear com a guionista d’Estació d’enllaç i d’El cor de la ciutat. Solsona ha admès que en el primer dels casos, i sota la direcció de Jaume Cabré, la fraseologia catalana es va limitar molt “per evitar ser considerats uns puristes”. En canvi, els responsables d’El cor de la ciutat la van prohibir totalment, a la vegada que “es permetia una fraseologia d’arrel castellana perquè hi havia una gran ignorància de la llengua”. Els exemples que ha citat el duen a considerar que ens trobem en un procés de substitució de la fraseologia catalana per la castellana “que a mi ningú no m’ha convençut que s’hagi acabat”. Ha recordat Joan Solà perquè el lingüista considerava que era precisament en la fraseologia on ens jugàvem el futur del català i s’ha preguntat, en veu alta, com podem fer servir una fraseologia pròpia que no sigui acusada de rància.
Per tant, davant dels fets que ha descrit, ha assegurat que estem perdent el català, que no sabem què parlem i que ens obsessiona la correcció. “La desorientació fa que ens agafem a les normes” i ha defensat el seu darrer llibre, L’home de la maleta, de les critiques per haver fet servir la llengua “dels que ara tenen setanta-cinc anys i no han conegut la immersió lingüística”. Unes persones que per a Solsona parlen un català “més genuí que no es pensen”, amb una fraseologia i una sintaxi molt catalana. “Reivindico que baixem de l’aristocràcia i fem cas del parlant i que ens atrevim a arribar al terreny tabú en què es barregen el català i el castellà”, tot i que ha matisat que es referia a qüestions estilístiques. Ha assegurat que, amb sensibilitat i criteri, és possible prendre l’expressivitat lingüística d’uns i altres, perquè a la fi, “els millors diccionaris de l’escriptor són les seves orelles”.

Advertisements
No comments yet

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: