Skip to content

Jaume Cabré: “No es tracta d’escriure això sinó d’escriure així”

30/01/2012

Xavier Pla ha presentat l’escriptor Jaume Cabré com un dels més importants de la literatura catalana i ha definit el seu darrer llibre com “una gran novel·la europea, no pels escenaris en què es desenvolupa, sinó perquè aborda la relació de l’art amb el mal, una de les grans qüestions del segle XX”. Pla també ha insistit, arran de la primera intervenció d’un escriptor en el  cicle organitzat per l’Institut de Llengua i Cultura catalanes, que es tracta “d’aturar el divorci que sovint hi ha entre els creadors i la universitat”.


“L’escriptor no pensa en el lector però el té en compte”. Amb aquest difícil equilibri ha abordat Jaume Cabré la relació que manté amb la literatura. “La creació és solitària”, ha afegit i ha citat el poeta Rainer Maria Rilke quan s’ha referit a les obres d’art com un espai de “soledat infinita”. Només l’amor arriba a comprendre-les i fer-les seves. Ha defensat que com a escriptor no tenia altra manera de parlar de literatura que no fos, precisament, amb la pròpia literatura, “que és l’esperit, mentre que la matèria de què està feta és la llengua”. Una literatura, ha prosseguit, que transforma la realitat, l’autor i el lector: “L’escriptor i el llenguatge estan sols, un davant de l’altre”.
Cabré ha fet una defensa de l’estil com a marca de l’escriptor. “Una novel·la són paraules”, ha dit, tot citant Mercè Rodoreda. L’estil és la raó de ser, ”allà on l’escriptor es reconeix  per damunt de cap altra consideració. No es tracta d’escriure això, sinó d’escriure així”.
Jaume Cabré, autor de “Jo confesso” i de “Les veus del Pamano”, i també de reflexions sobre la creació literària, ha admès, en la reconeixença del seu deute amb el narrador rus Platonov,  que “sóc escriptor perquè sóc lector, no suportaria no poder llegir”. Ha defensat la lectura com a base de l’escriptura i, amb ironia, tot seguit, ha etzibat al públic que “escric per no escriure’m a sobre”.
Ha descrit l’escriptor com l’ésser de les tres consciències: la de l’estil, perquè sap que “res del que s’escriu quedarà impune”; la literària, “perquè cal dedicar-li a l’escriptura la intenció de vida”; i, la tercera, la de la pròpia mort, “perquè saps que escrivint hi poses la vida, hi poses totes les energies, prens decisions de risc, tens dubtes… però has de continuar i arribés allà on pots arribar”.
Ha manifestat també l’ineludible compromís de l’escriptor amb la llengua, a partir de la intuïció i la saviesa lingüística. Ha criticat el fet que “estem en una societat de perfil baix” i ha discriminat escriptors i comunicadors tot i que ha admès que, aquests darrers, tenen molta influència per al model de llengua “que potser no se l’acaben de prendre seriosament” i també en la formació d’una opinió pública més interessada “en el que es comunica que en allò que es fa servir per comunicar”. En canvi, el contacte amb l’escriptor “és més selecte i minoritari”. Ha afegit que l’escriptor “escriu no pas per esdevenir referent social sinó perquè, si no, rebenta. Aquesta necessitat és la millor raó que justifica l’escriure”.
“L’escriptor narra, explica, crea mons i el seu procés d’aprenentatge dura, aproximadament, tota la vida”. Ha assegurat que contempla la vida amb el cor i amb el cap com a garantia que atraparà el cor i el cap del lector, “que has d’aconseguir que percebi el món que li proposes com l’únic món possible”.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: