Skip to content

Maximiliano Fuentes: “He intentat estudiar Eugeni d’Ors sense apriorismes”

08/07/2011

Maximiliano Fuentes ha defensat la tesi “Un viatge pels extrems. Eugeni d’Ors, entre la Gran Guerra i el Feixisme (1914-1923)” en què analitza l’evolució de l’intel·lectual des de la triple perspectiva europea, espanyola i catalana. La tesi de Fuentes proposa una mirada renovada.

La trajectòria vital d’Eugeni d’Ors, “Xènius”, (Barcelona 1881-Vilanova i la Geltrú 1954) resulta tan densa com controvertida. Diversos estudis l’havien dibuixada de manera lineal en el trànsit cap al feixisme, fins i tot l’estigmatitzaven. Maximiliano Fuentes proposa una visió despullada d’apriorismes que, dedicada als anys centrals de la vida de d’Ors (1914-1923), en ressituen el perfil i, sense desviar-lo del destí final conegut, afegeixen meandres a la trajectòria, li sumen complexitat.

L’investigador defensa que l’aproximació a l’intel·lectual barceloní és complicada, en primer lloc, perquè hi ha mancances a la documentació. Assegura que l’obra catalana de d’Ors “està lluny de la publicació completa: Xavier Pla continua editant el Glossari, però encara hi ha volums per publicar”. Per resoldre el buit Fuentes ha hagut de recórrer a la premsa de l’època. Una altra font, la correspondència, segueix inèdita en una gran part i, fins i tot, “la família parla d’una carpeta catalana perduda”. Un altre element que dificulta la descripció despullada del personatge és el tòpic de la traïció a Catalunya, el trànsit al nacionalisme espanyol i la influència que la seva obra desplega sobre els intel·lectuals feixistes hispànics. “Però aquesta –adverteix Fuentes– és només una de les realitats de d’Ors i el que a mi m’interessa és treballar des de la duplicitat que conformen la seva personalitat i el seu context”.

Ors i la Gran Guerra

Una de idees que es defensa a la tesi és que la Gran Guerra té una importància cabdal en la trajectòria d’Eugeni d’Ors. Alineat amb els neutralistes se situa en un terreny incòmode entre una majoria aliadòfila i una minoria germanòfila, i aquesta posició el condueix a un enfrontament amb  Charles Maurras i l’Action Française, tot i que les idees del francès havien estat una de les fonts centrals en la conformació del pensament orsià sobre la nació catalana. “Més que neutral, d’Ors, és un europeista que entén que Europa no pot lluitar contra sí mateixa, perquè és una única cultura” –diu Fuentes– una cultura i uns valors que els brandeix des de Catalunya amb la intenció d’aconseguir la regeneració d’Espanya. “Si Europa declina, a causa de la guerra, declinen la cultura i els ideals i, també, l’ imperialisme català que aspira a remoure els fonaments d’Espanya”, prossegueix. En un aiguabarreig semblant trobarà un aliat en el pacifista Romain Rolland, que lidera un corrent que a finals de la dècada entrarà en contacte amb el comunisme bolxevic. “És difícil inserir d’Ors en aquest context”, admet, però matisa que, sobretot, les contradiccions serveixen per esborrar la imatge del camí directe al feixisme. A més, la seva trajectòria il·lustra la d’altres pensadors del seu temps, que després de l’impacte de la guerra, consideren el règim democràtic com a decadent i insuficient per proporcionar respostes a un món que entenen trasbalsat. I les sortides seran dues: el comunisme i el feixisme.

D’Ors, antiliberal

“Una de les característiques de d’Ors és que sempre està molt ben informat”. Pel paper que desenvolupa a l’Ateneu, per les estades a París com a corresponsal de La Veu de Catalunya… A més, se’l reconeix l’impulsor d’un bon nombre d’iniciatives, com la Xarxa de Biblioteques Populars o els Seminaris de Filosofia (portarà Bertrand Russell a Barcelona, el 1919). Però la Gran Guerra desbarata les xarxes de contactes i molts dels camins de la cultura. Encara més, la mort de Prat de la Riba el 1917 fa aflorar les diferències que separaven Ors del gruix d’ideòlegs de la Lliga Regionalista, i se’n va allunyar per acostar-se a sindicalistes com Francesc Layret, a la vegada que mantenia la indefinició sobre el que pensava de la revolució bolxevic. L’autor de la tesi aclareix que “després de l’abandonament de les principals institucions de la cultura catalana, va iniciar un període marcat per la recerca de suports polítics i materials amb els quals continuar els seus projectes culturals i intel·lectuals” i, el 1923, posa fi al que denomina “trasguerra” amb una aposta pel retorn als valors tradicionals. A partir d’aquest moment, “Xènius”, comença a fer públiques les primeres simpaties cap al moviment feixista italià. Segons Maximiliano Fuentes, els vaivens d’Eugeni d’Ors “cal buscar-los en un corrent profund de l’Europa d’entreguerres, un corrent del qual va ser-ne un dels principals exponents espanyols i catalans: el de l’antiliberalisme”.

Advertisements
No comments yet

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: