Skip to content

Es publiquen les versions anglesa i italiana de “Federico Fellini”, d’Àngel Quintana

06/05/2011

Després que el 2007 es publiqués l’original en francès, i el 2008 es traduís al castellà, Federico Fellini, d’Àngel Quintana, amplia el ventall el 2011 amb les traduccions a l’anglès i italià.


Àngel Quintana, crític de cinema i professor a la UdG, va publicar el 2007, per comte de Cahiers de Cinema i Le Monde, el llibre Federico Fellini. El 2008 l’obra va ser distribuïda en versió castellana per El País, es va fer una edició portuguesa que es va distribuir amb el diari Publico a Lisboa, mentre que la francesa també es distribuïa amb el diari Le Soir, a Belgica. Fins el moment s’han venut més de 60.000 exemplars. Ara, el llibre ha estat adquirit per l’editorial Phaedon que, aquesta setmana, ha posat en circulació l’edició anglesa, l’italiana i la re-edició de la castellana que, a partir de la setmana vinent, es podrà trobar a les llibreries.

La periodista Imma Merino descrivia, l’any 2008, l’obra de Quintana des de les pàgines del Punt. Us reproduïm el text a continuació:

«Le Monde» publica un llibre d’Àngel Quintana sobre Fellini

Fent atenció a la presència de diversos models femenins en l’univers fellinià, a la projecció del cineasta en diversos dobles i a la fascinació pel món de l’espectacle, a la recurrent figura del llunàtic i a les formes obertes de l’escriptura dels seus films, Àngel Quintana s’aproxima al cinema de Fellini en un llibre que Le Monde publica avui amb la pel·lícula Roma.

El nou llibre d’Àngel Quintana és fruit d’una proposta del diari francès perquè participés en una col·lecció dedicada a cineastes clàssics i contemporanis que, entre altres, ja ha publicat els volums corresponents a Chaplin, Welles, Spielberg, Godard i Truffaut. Quintana explica que no volia fer Rossellini, el suggeriment inicial de Le Monde, perquè l’ha estudiat abastament i n’ha publicat, entre altres treballs, una monografia a Cátedra. Altrament, volia fugir de l’evidència d’abordar un cineasta espanyol, que, en tot cas, només podia ser Buñuel o Almodóvar, els dos únics que figuren en la col·lecció publicada en col·laboració amb Cahiers du Cinéma. Aquesta revista, de fet, forma part del grup Le Monde i té una edició espanyola que prepara la versió castellana de la col·lecció que publicarà el diari El País. El cas és que, després de donar-hi voltes, Quintana va triar Fellini, tot i que reconeix que mai no ha estat especialment fellinià. «A la vegada és un cineasta que, després de descobrir-lo en l’adolescència, sempre he anat retrobant fins sentir-lo com un company de viatge», comenta el professor d’història i teoria del cinema de la UdG i col·laborador habitual d’El Punt.

L’estudi té unes 100 pàgines, amb il·lustracions, i Quintana remarca el gran esforç de síntesi que li ha exigit. A més, també s’ha hagut d’ajustar a una estructura que demana un document sobre la manera de treballar del cineasta (va trobar-lo en un antic article de Cahiers du Cinéma sobre el rodatge d’Il bidone), un text de referència (va triar-ne un d’Umberto Eco) i l’anàlisi detallada de dues seqüències que es corresponen a la mort de Casanova i, tants anys després de La dolce vita, el retrobament de Marcello Mastroianni i Anita Ekberg a Entrevista.

L’aproximació de Quintana a Fellini fa atenció als diversos models de dona que apareixen a les pel·lícules d’un director que exemplifica la màxima conciliació entre l’autoria i la popularitat: «Hi ha la dona virginal, que representa Claudia Cardinale a 8 1/2, o el d’esposa que encarna Anouk Aimé al mateix film. També hi ha la dona desitjada, l’exemple de la qual és Anita Ekberg a La dolce vita, però també Sandra Milo a Amarcord, una pel·lícula en què el personatge de l’estanquera es revela com a paradigma de la dona monstruosa.» Quintana també ha observat els diversos dobles que, com ara el cineasta en crisi que interpreta Mastroianni a 8 1/2, es fan presents en una filmografia amb una marcada dimensió autobiogràfica. Una altra constant estudiada és, des de la Gelsomina de La Strada fins al personatge de Roberto Benigni a Les veus de la Lluna, la figura del llunàtic.

Quintana també destaca l’estructura oberta i complexa de films com ara Roma, una mena de fals documental d’una ciutat reconstruïda a Cinecittá. I parteix de la fascinació inicial de Fellini pel món de l’espectacle per després, amb un film com ara Ginger i Fred, mostrar-ne la reducció i degeneració televisives.

Advertisements
No comments yet

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: