Skip to content

22 de març Dia Mundial de l’Aigua

23/03/2011

La Universitat de Girona té alguna cosa a dir sobre l’aigua, perquè hi ha diverses persones que s’han especialitzat en el seu coneixement, estudiant-ne el context ambiental, interpretant-ne la gestió o preveient-ne les necessitats actuals i futures.

El 1992 l’Assemblea General de Nacions Unides va establir que el 22 de març de cada any es commemoraria el Dia Mundial de l’Aigua. Aquest dia és una oportunitat única per recordar que mentre nosaltres ignorem o menyspreem un bé tan fonamental per a la nostra vida, moltes persones en el món no tenen accés a la quantitat d’aigua potable necessària per a la seva supervivència.

 

L’aigua, un problema complex

Quan els investigadors de la UdG decideixen estudiar algun aspecte relacionat amb l’aigua, topen amb un problema comú en qualsevol altra recerca, que és saber trobar el punt intermedi en la proporció de recerca bàsica i de recerca aplicada. Xavier Casamitjana és conscient de la dificultat de resoldre aquest binomi de manera satisfactòria i reclama per a la universitat l’espai en el qual pugui donar-se un equilibri. Aquest físic ambiental, que ha treballat la hidrodinàmica de Sau, Susqueda i el Pasteral, destaca la necessitat de disposar de models fiables que permetin conèixer l’evolució dels usos de l’aigua. La geògrafa Anna Ribas, que ha publicat, entre altres llibres, Les inundacions a Girona, insisteix que el gran repte és disminuir la incertesa sobre tot allò que no coneixem de la problemàtica de l’aigua, i coincideix amb Casamitjana que la universitat ha d’aportar coneixement per disminuir aquestes incerteses. Afegeix que estan molt acostumats a fer contribucions des dels grups de recerca, però “el repte és donar enfocaments interdisciplinaris”.

Al debat, que és dels més complexos, se n’hi afegeix un altre, que és saber fins a quin punt la recerca que es fa a les universitats ha d’estar al servei de les empreses o les institucions relacionades amb l’aigua, perquè, com diu Sergi Sabater, catedràtic d’Ecologia a la UdG i sotsdirector de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA), “els empresaris ens reclamen que els fem cas i que prestem atenció a problemes concrets.” Aquí hi ha un focus de tensió, perquè des de la universitat “no es pot servir el client d’una manera directa, però tampoc se’l pot oblidar”, afegeix. Malgrat tot, el fet que des de la universitat es treballi per oferir respostes no sembla una garantia que aquestes, si són bones, puguin arribar a tenir aplicació. És una limitació que apunta la catedràtica de Química Analítica Victòria Salvadó, que sosté que són els gestors econòmics i polítics els que no s’escolten prou els científics. Per a ella, l’exemple són els Estats Units, un país en el qual fa molts anys que hi ha una agència de l’aigua que aconsella el Govern en la presa de decisions. Potser la sequera que hem patit els darrers temps, diu, “ha fet que es comencessin a aplicar determinades inversions que des del món científic s’estaven reclamant”.

 

L’aigua: debat científic o debat ideològic

La posició del científic en els afers de l’aigua no és, però, de centralitat, com adverteix Anna Ribas, que admet que en aquests debats tan complexos “els científics som un agent més.” No es tracta, però, de ser un actor secundari, sinó de saber prendre la posició adequada. Per mantenir-se en el lloc que li pertoca, la Universitat ha fet esforços com l’organització del màster en Gestió de l’Aigua, que va ser un dels primers de la seva categoria a l’Estat, i que té la missió de formar experts amb una visió àmplia dels problemes per poder-los aplicar des d’una perspectiva concreta.

Amb tot, el debat de l’aigua no és només un debat científic. Manel Serra és vicepresident del Consell Social de la UdG i president del Consorci Costa Brava i potser per aquesta característica de tenir un peu a cada banda, un dins de la Universitat i l’altre fora, es veu capaç d’introduir elements provocadors en aquest discurs. Serra diu que quan es parla de l’aigua s’expressa un concepte polisèmic, perquè “un no sap si es parla de l’aigua de boca, de la que porta el riu, de l’embotellada…”. I encara va més lluny, perquè si es parla de recerca, “estem parlant de les molècules, dels microcontaminants, de la sequera?” Reconeix la validesa d’accions com el màster que organitza la UdG, però troba a faltar una mica més d’esforç pel que fa a la divulgació científica.

 

L’aigua és escassa i està mal repartida

A l’expert en Economia Ambiental de la UdG Renan Goetz li sembla estrany que el concepte d’escassetat, pel que fa a l’aigua, pugui resultar una sorpresa per a molts. Hi ha altres béns que són escassos i ningú no dubta de la seva carestia. El que passa és que “l’aigua és un bé gratuït que només ens hem preocupat d’oferir allà on s’ha necessitat, sense interessar-nos per la seva gestió”, conclou Goetz. L’aigua és escassa i està mal repartida, perquè hi ha llocs on en falta i d’altres en els quals en sobra. I no és només important que n’hi hagi, sinó també que tingui una qualitat acceptable. Aquesta característica és la que destaca Victòria Salvadó, que veu en la contaminació de l’aigua un risc afegit que cal tenir molt en compte des d’ara mateix. La investigadora posa com a exemple el cas de l’Índia, on, a causa de la pressió humana sobre els recursos, s’han perforat pous a gran profunditat amb el resultat que l’aigua obtinguda conté dissolts valors substancials d’arsènic, presents de manera natural, amb el risc consegüent per a la salut de la població. Manel Serra recorda també la polèmica que hi va haver amb l’aigua de Caldes de Malavella, que es deia que estava contaminada de fluor; i arran d’aquest fil, els especialistes denuncien la falta d’adaptació de determinades mesures polítiques que es revelen poc ajustades a les realitats locals, condicionades per factors particulars pel que fa a la quantitat i la qualitat de l’aigua.

 

La universitat. De reactiva a proactiva

Per al catedràtic d’Enginyeria Química Manel Poch, el que ha de fer la universitat en un tema com aquest és passar de ser reactiva a ser proactiva. Poch parla d’identificar els problemes per després “fer un esforç i aplicar-hi l’expertesa.” El químic proposa, des de l’interès estrictament local, que si Girona vol recuperar l’aigua del Ter, el primer que ha de fer és determinar què és el que hi ha en perill i, després, investigar per demostrar-ho. No dubta que els problemes de l’aigua són diversos, però afirma amb rotunditat que “cal lideratge, perquè, si no, no avançarem i no resoldrem els problemes”.

Sembla que la universitat no sols pot fer el paper d’investigadora, sinó que també hauria de ser un focus de divulgació, però perquè això vagi endavant cal que canviïn algunes coses. Renan Goetz explica que als Estats Units es demana als professors que facin outreach, una mena de contribució al bé comú en forma de divulgació o treballs socials. Aquesta és una característica poc estesa entre els professors espanyols, asfixiats per la recerca, la docència i la carregosa burocràcia que les acompanya. És cert que els mitjans estan oberts a les contribucions dels experts, com ho confirma Anna Ribas, perquè “quan he volgut escriure alguna cosa en els diaris, aquests l’han acceptada sense crítica”, però el model del professor divulgador no qualla i debats com el de l’aigua es mantenen en la part calenta de l’actualitat, sentencia Manel Poch, “farcits de tòpics mancats de profunditat”.

Anuncis
No comments yet

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: